Dos punts

Quin ensurt es va pegar Biel l'altre dia quan va caure de morros al sofà i li va començar a eixir sang de la boca. I quin ensurt es van endur mons pares. I quin ensurt es va endur Joana. Ella, pobra, no sabia què havia passat però de sentir a Biel plorar ella també plorava i no podia aturar-se.

I mons pares allí. Esperant a veure si arribava jo.

Mig hora després d'arribar jo a Biel encara li queien les llàgrimes del dolor. Portava un blau a la barbeta i es queixava de les dents però no em deixava tocar-li la boca. Al cap d'uns minuts es va calmar i li va entrar fam es va menjar un plat d'arrós caldós i uns trosets de carn reboçada (molt xicotets i molt pocs). Li feia mal la boca.

Després els vaig convéncer perquè em deixara mirar dins la boca. Li vaig traure el llavi de baix un poc cap a fora i vaig veure el tall. Net i recte. Les dents de baix havien fet una obra quasi perfecta. Ell va caure de morros sobre el braç del sofà i les dents van perforar la carn.

De seguida al centre de salut i d'allí a l'hospital perquè allí no tenien fil adient. Dos hores després Biel duia dos punts al llavi i ja estàvem esperant l'autobús de tornada. Mon pare ens va acompanyar i patia per Biel.

Els 15 minuts de cosida dels punts van ser una tortura. Per a ell i per a mi també. Biel va estar molt tranquil i feia cas a tot el que li deien els metges fins que va veure que la cosa anava d'agulles, fil i tisores. Li van posar un llançol al voltant del cos perquè no poguera menejar els braços (ell encara no entén per què) i una enfermera li aguantava el cap mentre una metgessa li estirava el llavi inferior perquè l'altre metge (l'únic que es va atrevir a cosir així) pogués cosir. Primer dos o tres punjades d'anestèsia i després dos punts. Eixia molta sang i Biel cridava "papa, papa... mama, mama... m'estic morint, m'estic morint" i plorava i plorava fins que van acabar de posar els punts. Quan el van baixar de la camilla estava molt enfadat perquè ningú li havia dit que allò acabaria així. Es va llevar el llançol a estirons i molt enrrabiat i em va demanar anar al braç.

Jo li vaig aguantar els genolls a Biel durant laintervenció i també vaig plorar de veure'l acalorat i plorant i de la situació. Jo no coneixia de res a aquelles tres persones que en cinc minuts van decidir que a Biel li havien de fer patir el que no havia patit mai i damunt els havia d'ajudar. I tot era pel seu bé.

A la parada de l'autobús de tornada una iaia li va regalar a Biel un caramel. Es va posar molt content.

De vesprada Biel ja corria amb Marc i Andreu per la placeta.

Una altra torreta

Ahir de matí, abans de portar a Joana i Biel a casa de ma mare, van

estar jugant els dos a l'estora.

Biel li feia torres amb uns cubs i ella els tirava. En un moment del joc
vaig sentir a Biel i Joana:

Joana: Tatata...
Biel: Vine Joana vine que ací tens una torreta.
Joana: Tatata...
Biel: Molt bé! Ala, ja l'has tirat!
Joana: ggggggrrrrrr...
Biel: Vine Joana vine que ací tens una altra torreta.

Sant Roc de Canet

Hui, amb el dia ventós que està fent, Biel i els companys de classe no podran anar d'excursió a Sant Roc de Canet. A veure si el dilluns poden anar perquè els feia molta il·lusió.