Amb els ulls plorosos però fartant

Biel està molt constipat, constipadíssim. Té els ulls plorosos i unflats. El nas li raja continuament i l'orella també. No té massa ganes de jugar encara que a estonetes li venen ganes d'agafar algun joguet i llançar-lo o posar cubs uns damunt dels altres fent una pila.

Està fatal però a l'hora de sopar el tio s'ha fotut la farineta de verdures, un tros de lluç i un troset de pera. I tot amb les mateixes ganes que un altre dia. Està bé perquè no ha perdut la fam. Què fartonet és!

Buidant els calaixos dels joguets

Des fa uns dies a Biel li ha entrat afecció per traure tots els calaixos, on té guardats els joguets, i abocar el seu contingut al terra. El resultat és que en qüestió de segons tot el terra s'omple de joguets de Biel. I si fos per trobar millor aquell que li agrada en eixe moment... però no. Després pot passar-se una bona estona sense fer ni cas dels joguets i dedicar-se a apagar la tele (o a encendre-la) o a connectar l'equip de música. Una delícia!

No vull eixir de la banyera

Des fa uns mesos Biel i jo ens banyem cada dia (o quasi cada dia) junts a la banyera. És un dels moments del dia preferits de Biel. S'ho passa molt bé jugant amb uns aneguets de plàstic, una ampolla buida de xampú i amb el telèfon de la dutxa.

Quan arriba l'hora d'eixir del banyet i arriba Pili amb la tovallola desplegada. Ell fa com que no l'ha vist i s'aseu a la banyera amb cara de pillo. Quan Pili plega la tovallola ell es relaxa i es posa de peu mirant-la. I quan Pili torna a desplegar-la per recollir-lo ell, rapidament, s'aseu al fons de la banyera mirant amb cara de bó, com si vulgues dir: "no vull eixir de la banyera".

Plegant la roba

Cada vegada que pleguem la roba amb Biel davant és una festa. Per ell, és clar. Ell agafa totes les peces de roba de la safa i les escampa per tota la sala i després, quan la safa ja està buida, la gira, es posa damunt dempeus i ens mira aplaudint amb cara de satisfacció i de triomfador. Després s'apropa a poc a poc a la vora de la safa buscant una mà per baixar i poder tornar a pujar. Així fins a l'eternitat, o quasi.

Quan es cansa de pujar a la safa es dedica a buscar les peces de roba ja plegades i les desplega llançant-les per terra. Una festa, ja dic. Mentre, nosaltres, no deixem de dir-li, repetidament que això no es fa amb cara sèria (que és el que diuen les instruccions), però... deu ser que no ens entén encara, que és sord, que s'ho fa o que les instruccions són d'un altre.

Què bestieta és!

Biel és un poc bèstia. Quan troba a altres xiquets, iguals que ell, més grans o més menuts, va cap a ells els espenta o els agafa fort del braç o del jersey i no es solta fins que no cauen. De vegades cauen els dos -com l'altre dia amb Marc- però mentre l'altre plora- ell s'ho passa la mar de bé i s'en riu que pa qué.

Després, com és normal, tots li fugen. Li tenen temor.

Igual és la seua forma de dir que vol jugar amb ells o elles i no l'entenen. Haurà d'aprendre altres formes de dir les coses.

El cous-cous de Rosa

L'altra nit Biel es va menjar un bon plat de carn de corder del cous-cous que Rosa ens va fer per celebrar el seu aniversari. Dubtàvem sobre si s'ho menjaria o no. Va tastar un poquet i li va agradar tant que el tros següent ja era el més gran del plat. Quasi no li cabia a la boca. En qüestió de minuts ja no hi havia res al plat. Tot un èxit Rosa!

Arrastrar i pujar-se damunt

Dos de les coses que més li agraden a Biel són arrastrar coses d'un lloc a un altre (poals, borses de mercadona plenes, juguets grans, etc) i pujar-se damunt de qualsevol cosa (coixí, caixó, sabates, juguets, etc). Serà per estar més amunt i veure més lluny?

La otorrino

El 9 de novembre Pili i Biel van anar a veure a l'otorrino (una dona). Va dir que això d'eixir mocs per l'orella no és preocupant i que amb unes gotes i un xarop se li passaria.

A Pili no li va fer molta gràcia les preses i que no li deixara explicar bé què li passava a Biel. La "casa gran" (edifici d'especialitats Jaume I) es veu que també conté treballadors grans que estan un poc desganats.

García Márquez i Galeano

Aquest matí Biel ha anat al costat del nostre llit, ha agafat el llibre Bocas del tiempo (Eduardo Galeano, 2004) i l'ha fullejat (arrugant algunes fulles). Després ha agafat un altre, Cien años de soledad (Gabriel García Márquez, 1967) i s'ha quedat mirant la tapa. Després ha vist el despertador damunt la tauleta de nit i ha anat cap a ell. Ahí és quan he arribat jo i, després de dir-li NO, l'he agafat en braços i hem pujat a la cuina a esmorzar.

Potser algun dia a Biel li agrada llegir aquests i altres llibres.

Bocas del tiempo, a Google print.Cien años de soledad, a Google print.

Sabates noves

Aquesta tardor li hem comprat a Biel unes sabates noves. Són unes botes que quan xafa fan més soroll que d'altres i tots els matins quan l'acabe de vestir i el deixo a terra, i mentre s'en va passadís avant, li agrada xafar fort per sentir el cloc, cloc, cloc.