Des de que Biel corre per casa netejar s'ha convertit en una sorpresa continua.
Abans quan agranava baix dels llits o del sofà sempre eixien les típiques boles de pols (també anomenades ovelletes) amb més o menys volum, depenent del temps que feia que no s'agranava, i res més.
La neteja d'ara és més divertida perquè, a més de les "ovelletes", sempre hi ha una o més sorpreses baix dels llits i del sofà: un cavall, un tigre, un elefant, una pilota, una altra pilota, una pinça o un xupló.
dimecres, de desembre 28, 2005
Tres al llit
Fa unes dues setmanes que Biel dorm al seu bressol des de les nou de la nit fins a una hora indeterminada, en la qual es desperta i plora. A partir d'ací es converteix en impossible (si no és deixant-lo plorant) que continue dormint tot sól a la seua habitació.
Tot va començar quan estava malet i dormia amb nosaltres la mar de bé. I ara que ja està bé també dorm amb nosaltres la mar de bé. I la veritat és que nosaltres també dormim la mar de bé amb ell. Amb menys intimitat entre Pili i jo però dormim bé.
Haurem de fer alguna cosa perquè cada dia que passa serà més difícil fer-li entendre que el seu lloc de dormir és la seua habitació i que per això la vam pintar i li vam posar un llit, un bressol, un armari i unes cortines.
Plorarà i plorarà. Pobret! Amb lo bé que es dorm amb companyia.
Tot va començar quan estava malet i dormia amb nosaltres la mar de bé. I ara que ja està bé també dorm amb nosaltres la mar de bé. I la veritat és que nosaltres també dormim la mar de bé amb ell. Amb menys intimitat entre Pili i jo però dormim bé.
Haurem de fer alguna cosa perquè cada dia que passa serà més difícil fer-li entendre que el seu lloc de dormir és la seua habitació i que per això la vam pintar i li vam posar un llit, un bressol, un armari i unes cortines.
Plorarà i plorarà. Pobret! Amb lo bé que es dorm amb companyia.
dijous, de desembre 22, 2005
Nit de tos i mocs
Biel s'ha tornat a refredar i en una dia ha aconseguit un bon nivell de tos i mocs. Ha dormit molt mal perquè no deixava de tosir i li entrava plorera. Ha dormit amb nosaltres i així hem aconseguit que cap dels tres haja dormit bé.
A les 4.30 li hem fet una operació de neteja de mocs i xarop per a la tos. I després ha dormit un poquet. Com en altres ocasions, a les 7 del matí l'hem hagut de despertar quan estava dormint més bé. Hui passarà el matí amb mons pares.
A les 4.30 li hem fet una operació de neteja de mocs i xarop per a la tos. I després ha dormit un poquet. Com en altres ocasions, a les 7 del matí l'hem hagut de despertar quan estava dormint més bé. Hui passarà el matí amb mons pares.
L'hora de berenar. Les primeres llesques.
Des de fa dues setmanes Biel torna a tindre fam. Més fam que abans si encara es pot. Un dels moments més divertits de Biel és l'hora de berenar.
Mentre pujem les escales (mig a gates mig dempeus) si es troba a la gata ja és prou per posar-se a cridar-la i voler agafar-la. I quan arribem a la cuina i obric la porta eix com una bala cap a la seua cadira. Jo el poso dins la cadira, li poso el pitet i ell comença a moure els braços i a cridar perquè és la seua hora de berenar. Mentre li prepare la llesca de pa amb formatge refregat i un tros de pernil dolç ell no deixa de mirar-me amb una ansietat i uns crits com si m'estigués dient "vinga va, què fas que tardes tant?".
Quan li dono la llesca ell l'agafa amb una alegria que em quedo mirant-lo quasi tota l'estona, mentre a poc a poc i entre glop i glop d'aigua, va despareixent.
Després, i ja és una tradició, em demana una galeta. Es veu que encara li restarà un foradet per omplir i no vol deixar-lo buit.
Cal dir que després del berenar sempre està molt més content. És una prova més que és de veres el "primum vivere deinde filosofare" d'Aristòtil.
Mentre pujem les escales (mig a gates mig dempeus) si es troba a la gata ja és prou per posar-se a cridar-la i voler agafar-la. I quan arribem a la cuina i obric la porta eix com una bala cap a la seua cadira. Jo el poso dins la cadira, li poso el pitet i ell comença a moure els braços i a cridar perquè és la seua hora de berenar. Mentre li prepare la llesca de pa amb formatge refregat i un tros de pernil dolç ell no deixa de mirar-me amb una ansietat i uns crits com si m'estigués dient "vinga va, què fas que tardes tant?".
Quan li dono la llesca ell l'agafa amb una alegria que em quedo mirant-lo quasi tota l'estona, mentre a poc a poc i entre glop i glop d'aigua, va despareixent.
Després, i ja és una tradició, em demana una galeta. Es veu que encara li restarà un foradet per omplir i no vol deixar-lo buit.
Cal dir que després del berenar sempre està molt més content. És una prova més que és de veres el "primum vivere deinde filosofare" d'Aristòtil.
El naixement de Biel
Ahir una amiga em va dir que podia posar per ací la meua experiència del moment del naixement de Biel. Després de quasi diset mesos vaig a buscar entre els molts records que tinc vinculats a Biel i miraré de rememorar aquell moment al paritori de l'hospital.
Eren més de les 12.30 de la nit i Pili estava amb moltes contraccions. Cada vegada cridava més i sudava molt. Algú dels presents, no recordo qui, va decidir que ja ere hora de canviar de sala. Així que van llevar el fre del llit amb rodes i la van portar cap al paritori. A mi em van dir que em posara uns pantalons, una brusa, unes fundes per a les sabates i un gorro de color verd, -tot de color verd- i que esperara a la sala de contraccions fins que em digueren que ja podia entrar.
Al cap de dos o tres minuts em van dir que ja podia entrar. Pili estava damunt d'un lloc que li diuen "potro", amb les cames obertes, molt acalorada, i no recordo si encara tenia contraccions o no. Feia la mateixa cara de cansament que abans.
Em van dir que em posara al seu costat. Ho vaig fer així i vaig agafar la mà de Pili. Em sentia un poc desplaçat perquè ere l'únic que no feia res. Des d'on estava jo la veritat és que no es veia res. Pili agafava l'aire pel nas i el soltava per la boca, tal i com li va dir la matrona.
Tot ere com una cerimònia amb la seua litúrgia. Des de la preparació de les eines fins a vestir amb bata i guants a la metgessa. Després d'amanir totes les eines -com si fos una cuina- i d'amanir a la metgessa que s'encarregaria de traure a Biel, algú de la sala li va dir a Pili que quan li digueren podia fer força.
Al cap d'una estona de fer força algú dels presents va dir -amb certa urgència- que Biel venia amb voltes de cordó, que havien de portar alguna cosa, que jo vaig entendre com "Kiwi", i que el pare havia d'eixir de la sala. Vaig estar uns cinc minuts a la sala de contraccions i després em van dir que ja podia tornar a entrar.
Ja s'havien dut a Biel a reanimació. Mentre Pili i jo estàvem agafats de les mans vam sentir plorar a algú per allà dins. No sabíem si estar preocupats o no. Ningú no ens deia res.
La sala havia passat de ser una cuina a ser una autèntica carnisseria. Tot el terra estava ple d'aigua mesclada amb sang perquè es veu que el poal que van posar baix les cames de Pili no va donar abast o no va caure tot dins. Encara que no ho semblés tot estava controlat i cada pas que es feia estava programat.
El més impressionant de tot el que vaig veure, és la placenta, una cosa fosca i del tamany d'un fetge de porc, que van traure després de Biel i van deixar damunt d'un banc metàlic. Em vaig quedar mirant-la mentre cosien a Pili i tenia un aspecte molt estrany. La metgessa va estar cosint a Pili durant uns 15 minuts. Al final van entrar dos persones amb una mànega d'aigua, van arruixar tot el terra i tots els líquids es van anar per un desaigüe que hi havia a un costat de la sala.
Quan van acabar de cosir a Pili va vindre un pediatra de guàrdia i ens va explicar, breument, que Biel havia patit al nàixer perquè tenia dos voltes de cordó i li havia costat respirar. Estava en observació a la secció de neonats i fins demà no ens podien dir res més.
Ens vam anar a l'habitació on Pili i jo vam dormir fins les set del matí. Al dia següent no vam poder veure a Biel fins a la una del mig dia i ningú ens va dir res d'ell. Els pediatres de neonats informen una vegada al dia i només es pot veure als fills dos vegades al dia. Coses dels protocols hospitalaris. En aquell moment i amb la ràbia em vaig cagar en els protocols i damunt de tota la burocràcia hospitalària junta.
L'hospital general és un lloc on curen als malalts però no tenen en compte que els malalts i els seus familiars tenen sentiments i emocions i necessiten saber què els passa i estar informats. És un dret bàsic.
Eren més de les 12.30 de la nit i Pili estava amb moltes contraccions. Cada vegada cridava més i sudava molt. Algú dels presents, no recordo qui, va decidir que ja ere hora de canviar de sala. Així que van llevar el fre del llit amb rodes i la van portar cap al paritori. A mi em van dir que em posara uns pantalons, una brusa, unes fundes per a les sabates i un gorro de color verd, -tot de color verd- i que esperara a la sala de contraccions fins que em digueren que ja podia entrar.
Al cap de dos o tres minuts em van dir que ja podia entrar. Pili estava damunt d'un lloc que li diuen "potro", amb les cames obertes, molt acalorada, i no recordo si encara tenia contraccions o no. Feia la mateixa cara de cansament que abans.
Em van dir que em posara al seu costat. Ho vaig fer així i vaig agafar la mà de Pili. Em sentia un poc desplaçat perquè ere l'únic que no feia res. Des d'on estava jo la veritat és que no es veia res. Pili agafava l'aire pel nas i el soltava per la boca, tal i com li va dir la matrona.
Tot ere com una cerimònia amb la seua litúrgia. Des de la preparació de les eines fins a vestir amb bata i guants a la metgessa. Després d'amanir totes les eines -com si fos una cuina- i d'amanir a la metgessa que s'encarregaria de traure a Biel, algú de la sala li va dir a Pili que quan li digueren podia fer força.
Al cap d'una estona de fer força algú dels presents va dir -amb certa urgència- que Biel venia amb voltes de cordó, que havien de portar alguna cosa, que jo vaig entendre com "Kiwi", i que el pare havia d'eixir de la sala. Vaig estar uns cinc minuts a la sala de contraccions i després em van dir que ja podia tornar a entrar.
Ja s'havien dut a Biel a reanimació. Mentre Pili i jo estàvem agafats de les mans vam sentir plorar a algú per allà dins. No sabíem si estar preocupats o no. Ningú no ens deia res.
La sala havia passat de ser una cuina a ser una autèntica carnisseria. Tot el terra estava ple d'aigua mesclada amb sang perquè es veu que el poal que van posar baix les cames de Pili no va donar abast o no va caure tot dins. Encara que no ho semblés tot estava controlat i cada pas que es feia estava programat.
El més impressionant de tot el que vaig veure, és la placenta, una cosa fosca i del tamany d'un fetge de porc, que van traure després de Biel i van deixar damunt d'un banc metàlic. Em vaig quedar mirant-la mentre cosien a Pili i tenia un aspecte molt estrany. La metgessa va estar cosint a Pili durant uns 15 minuts. Al final van entrar dos persones amb una mànega d'aigua, van arruixar tot el terra i tots els líquids es van anar per un desaigüe que hi havia a un costat de la sala.
Quan van acabar de cosir a Pili va vindre un pediatra de guàrdia i ens va explicar, breument, que Biel havia patit al nàixer perquè tenia dos voltes de cordó i li havia costat respirar. Estava en observació a la secció de neonats i fins demà no ens podien dir res més.
Ens vam anar a l'habitació on Pili i jo vam dormir fins les set del matí. Al dia següent no vam poder veure a Biel fins a la una del mig dia i ningú ens va dir res d'ell. Els pediatres de neonats informen una vegada al dia i només es pot veure als fills dos vegades al dia. Coses dels protocols hospitalaris. En aquell moment i amb la ràbia em vaig cagar en els protocols i damunt de tota la burocràcia hospitalària junta.
L'hospital general és un lloc on curen als malalts però no tenen en compte que els malalts i els seus familiars tenen sentiments i emocions i necessiten saber què els passa i estar informats. És un dret bàsic.
divendres, de desembre 16, 2005
Biel i la pobre gata
Pobre gata! Biel ha descobert que la gata té cua i que es deixa agafar i tocar. Ell, com allò d'acaronar no sap encara què és, enlloc de fer-li carícies, l'agafa, l'apreta l'estira de la cua (cridant d'emoció) i ella fuig. Biel la persegueix i ella desesparada busca un lloc segur lluny d'ell.
Havia sentit que els animals domèstics pateixen molt el maltractament dels xiquets però no m'imaginava que fos tan aviat.
Havia sentit que els animals domèstics pateixen molt el maltractament dels xiquets però no m'imaginava que fos tan aviat.
Una bona setmana
Aquesta setmana Biel no ha tingut molts mocs i sembla que s'ha curat del refredat. No se si és el nou tractament de l'altre otorrino o que ha passat el temps necessari i prou.
Es nota moltíssim que es troba millor perquè està més actiu i més content.
El tema de les menjades continua sent un poc roïn però no tant. Ara menja un poc més i amb més ganes.
Es nota moltíssim que es troba millor perquè està més actiu i més content.
El tema de les menjades continua sent un poc roïn però no tant. Ara menja un poc més i amb més ganes.
dilluns, de desembre 05, 2005
Amb els iaios de matí
El passat divendres i aquest dilluns Biel ha estat amb mare i mon pare tot el matí. Des de les 8 fins a les 15 h . I és que Biel està recuperant-se del seu refredat. Aquest proper dimecres Biel tornarà a la Lluna.
La veritat és que mons pares ens fan un gran favor cuidant a Biel durant aquests dies en que està malet. Ell sembla que s'ho passa bé perquè quan veu a mon pare de matí s'en riu i va cap a ell. De totes formes són moltes hores per a ells, que ja són majors. A veure si no s'han de quedar amb Biel molts dies seguits.
Gràcies pares.
La veritat és que mons pares ens fan un gran favor cuidant a Biel durant aquests dies en que està malet. Ell sembla que s'ho passa bé perquè quan veu a mon pare de matí s'en riu i va cap a ell. De totes formes són moltes hores per a ells, que ja són majors. A veure si no s'han de quedar amb Biel molts dies seguits.
Gràcies pares.
Un senyoret o un bord?
Des de l'últim refredat Biel menja fatal. Encara que cada dos menjars fatals té un de bó. No sabem si és que ja no li agrada el que li fem, s'ha tornat un senyoret i vol provar altres gustos o és que s'ha tornat bord. I és que ni les medicines vol engolir. I fa dos dies obria la boca quan preparàvem la xeringa amb el xarop o antibiòtic i cridava perquè el volia ja.
Quins canvis més radicals d'un dia a l'altre.
Quins canvis més radicals d'un dia a l'altre.
L'altre otorrino
El dia 30 de novembre Biel i jo vam anar a veure a l'altre otorrino, el sr. Valladares, ens va tractar normalment, li va mirar els dos oïts a Biel, va receptar un antibiòtic, unes gotes i altres gotes i ens va aconsellar que Biel havia de deixar el xupo. Es veu que no va massa bé per a les otitis amb mocs perquè fa augmentar la pressió sobre els oïts. Sort que Biel encara no entén als metges i no es va assabentar sinó encara hauria plorat més.
Des d'eixe dia Biel només cata el xupo per a dormir. Potser està un poc més rabiós del normal. Abans quan s'enfadava li donàvem el xupo i es tranquilitzava. Ara es desfoga cridant.
Des d'eixe dia Biel només cata el xupo per a dormir. Potser està un poc més rabiós del normal. Abans quan s'enfadava li donàvem el xupo i es tranquilitzava. Ara es desfoga cridant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)