Des de fa dues setmanes Biel torna a tindre fam. Més fam que abans si encara es pot. Un dels moments més divertits de Biel és l'hora de berenar.
Mentre pujem les escales (mig a gates mig dempeus) si es troba a la gata ja és prou per posar-se a cridar-la i voler agafar-la. I quan arribem a la cuina i obric la porta eix com una bala cap a la seua cadira. Jo el poso dins la cadira, li poso el pitet i ell comença a moure els braços i a cridar perquè és la seua hora de berenar. Mentre li prepare la llesca de pa amb formatge refregat i un tros de pernil dolç ell no deixa de mirar-me amb una ansietat i uns crits com si m'estigués dient "vinga va, què fas que tardes tant?".
Quan li dono la llesca ell l'agafa amb una alegria que em quedo mirant-lo quasi tota l'estona, mentre a poc a poc i entre glop i glop d'aigua, va despareixent.
Després, i ja és una tradició, em demana una galeta. Es veu que encara li restarà un foradet per omplir i no vol deixar-lo buit.
Cal dir que després del berenar sempre està molt més content. És una prova més que és de veres el "primum vivere deinde filosofare" d'Aristòtil.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada