El naixement de Biel

Ahir una amiga em va dir que podia posar per ací la meua experiència del moment del naixement de Biel. Després de quasi diset mesos vaig a buscar entre els molts records que tinc vinculats a Biel i miraré de rememorar aquell moment al paritori de l'hospital.

Eren més de les 12.30 de la nit i Pili estava amb moltes contraccions. Cada vegada cridava més i sudava molt. Algú dels presents, no recordo qui, va decidir que ja ere hora de canviar de sala. Així que van llevar el fre del llit amb rodes i la van portar cap al paritori. A mi em van dir que em posara uns pantalons, una brusa, unes fundes per a les sabates i un gorro de color verd, -tot de color verd- i que esperara a la sala de contraccions fins que em digueren que ja podia entrar.

Al cap de dos o tres minuts em van dir que ja podia entrar. Pili estava damunt d'un lloc que li diuen "potro", amb les cames obertes, molt acalorada, i no recordo si encara tenia contraccions o no. Feia la mateixa cara de cansament que abans.

Em van dir que em posara al seu costat. Ho vaig fer així i vaig agafar la mà de Pili. Em sentia un poc desplaçat perquè ere l'únic que no feia res. Des d'on estava jo la veritat és que no es veia res. Pili agafava l'aire pel nas i el soltava per la boca, tal i com li va dir la matrona.

Tot ere com una cerimònia amb la seua litúrgia. Des de la preparació de les eines fins a vestir amb bata i guants a la metgessa. Després d'amanir totes les eines -com si fos una cuina- i d'amanir a la metgessa que s'encarregaria de traure a Biel, algú de la sala li va dir a Pili que quan li digueren podia fer força.

Al cap d'una estona de fer força algú dels presents va dir -amb certa urgència- que Biel venia amb voltes de cordó, que havien de portar alguna cosa, que jo vaig entendre com "Kiwi", i que el pare havia d'eixir de la sala. Vaig estar uns cinc minuts a la sala de contraccions i després em van dir que ja podia tornar a entrar.

Ja s'havien dut a Biel a reanimació. Mentre Pili i jo estàvem agafats de les mans vam sentir plorar a algú per allà dins. No sabíem si estar preocupats o no. Ningú no ens deia res.

La sala havia passat de ser una cuina a ser una autèntica carnisseria. Tot el terra estava ple d'aigua mesclada amb sang perquè es veu que el poal que van posar baix les cames de Pili no va donar abast o no va caure tot dins. Encara que no ho semblés tot estava controlat i cada pas que es feia estava programat.

El més impressionant de tot el que vaig veure, és la placenta, una cosa fosca i del tamany d'un fetge de porc, que van traure després de Biel i van deixar damunt d'un banc metàlic. Em vaig quedar mirant-la mentre cosien a Pili i tenia un aspecte molt estrany. La metgessa va estar cosint a Pili durant uns 15 minuts. Al final van entrar dos persones amb una mànega d'aigua, van arruixar tot el terra i tots els líquids es van anar per un desaigüe que hi havia a un costat de la sala.

Quan van acabar de cosir a Pili va vindre un pediatra de guàrdia i ens va explicar, breument, que Biel havia patit al nàixer perquè tenia dos voltes de cordó i li havia costat respirar. Estava en observació a la secció de neonats i fins demà no ens podien dir res més.

Ens vam anar a l'habitació on Pili i jo vam dormir fins les set del matí. Al dia següent no vam poder veure a Biel fins a la una del mig dia i ningú ens va dir res d'ell. Els pediatres de neonats informen una vegada al dia i només es pot veure als fills dos vegades al dia. Coses dels protocols hospitalaris. En aquell moment i amb la ràbia em vaig cagar en els protocols i damunt de tota la burocràcia hospitalària junta.

L'hospital general és un lloc on curen als malalts però no tenen en compte que els malalts i els seus familiars tenen sentiments i emocions i necessiten saber què els passa i estar informats. És un dret bàsic.