llevar una dent de llet (una de les pales) perquè de menut -als dos
anys- les seues dents van xocar contra el bidet i eixa dent va quedar
danyada des d'aleshores però fins ara no havíem vist problemes. D'una
banda, Biel, tenia il·lusió perquè és una dent més que ensenyar (el
forat) als amics i companys de classe però d'altra estava espantat
perquè pensava (i tenia raó) que aquell home li faria mal.
Des del primer moment es va comportar com un valent. Jo no ho hagués
fet millor. Al principi no volia obrir la boca però una vegada la va
obrir només va fer algun soroll de dolor quan li punxaven l'anestèsia
(una punxada dalt de la dent i altra baix). Després, quan l'anestèsia
ja havia fet efecte el dentista li va punxar dos dosis més d'anestèsia
però ara jo no li feien mal. La xeringa feia impressió i l'agulla
també. I per acabar, va arribar el moment de l'extracció. Biel es va
espantar un poc quan va veure les tenalles (jo també) i quan el
dentista va enganxar la dent amb elles ell feia crits (no plors)
d'impressió quan el dentista li estirava la dent perquè (m'ho va
explicar després) pensava que li faria mal.
Només li va traure la dent va anar corrent darrere de l'infermera
perquè li donara la dent. La il·lusió va poder amb el dolor i la
molèstia.
El Calipo de llima (recomanat pel dentista) li va fer oblidar un poc
els pitjors moments de la nostra visita al dentista.
Ara que ho penso, jo debia fer unes cares un poc estranyes mirant
aquestes escenes.
El ratolí Pérez ja ha passat per casa i ha deixat caure uns eurets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada