L'altra nit quan estava banyant-me amb Biel em va preguntar per què un vell que havíem vist feia cara trista. Jo li vaig dir que els vellets no estan tristos el que els passa és que amb l'edat la pell de la cara s'arruga i cau cap a baix i sembla que estiguen tristos però per dins estan contents.
Biel es va quedar parat pensant i, amb la meua sorpresa, va començar a plorar i a dir que no volia fer-se vell i que no volia menjar molt per a no fer-se gran i vell. Plorava moltíssim mentre no deixava de dir que no volia ser vell i que no volia menjar més.
Jo vaig mirar de consolar-lo dient-li que no patira perquè encara ere molt jove i que li quedava molt de temps fins que es faria vell i que el papa encara no ere vell (bé, no massa vell). Al cap d'un o dos minuts ja s'havia oblidat de la seua temor a fer-se vell i al pas del temps, d'un temps que ell encara no sap ni què és.
Biel es va quedar parat pensant i, amb la meua sorpresa, va començar a plorar i a dir que no volia fer-se vell i que no volia menjar molt per a no fer-se gran i vell. Plorava moltíssim mentre no deixava de dir que no volia ser vell i que no volia menjar més.
Jo vaig mirar de consolar-lo dient-li que no patira perquè encara ere molt jove i que li quedava molt de temps fins que es faria vell i que el papa encara no ere vell (bé, no massa vell). Al cap d'un o dos minuts ja s'havia oblidat de la seua temor a fer-se vell i al pas del temps, d'un temps que ell encara no sap ni què és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada