Dos vomitades

Diu el diccionari que vomitar és "Treure convulsivament per la boca les matèries contingudes en l'estómac, i per ext., les d'altres vísceres, com el pulmó". Doncs això és el que ha fet Biel dos vegades en aquesta setmana, sense més conseqüències que l'ensurt per part meua i de Pili, sobretot la primera vegada, i el rotllo d'haver de rentar a Biel i tot el que hi havia al seu voltant.

La primera vomità va ser de llet i durant el primer l'intent d'introducció de la farineta de cereals, que, de moment, no li agrada gens. Tot el contrari de les altres dos (fruita i verdura). Entre el gust i la olor d'aquesta nova farineta, en un primer moment, li van vindre ganes de vomitar i al final, de fet, va vomitar. Va eixir per la seua boqueta, tan menuda, un xorro de llet a pressió, en dues tongades, que va anar a parar damunt meu, la primera tongada i damunt de Pili i el sofà, en la segona.

La segona vomità va de ser de farineta de fruites, mesclada al 20% (més o menys) amb farineta de cereals. Quan ja portava menjada més de la meitat de la farineta, Biel va decidir que la olor no era la de sempre i el gust tampoc i que allò li creava una certa incomoditat dins la panxa i va llançar lastre. Sort que portava el pitet gran, el de menjar, així que només es van tacar els pantalons i la funda de l'hamaca. En aquesta ocasió jo vaig eixir indemne.

Pobre Biel. En les dos casos la vomità la vam provocar nosaltres. Ell estava tan tranquil i si no haguerem/hagués insistit en el tema dels cereals no hagués vomitat. Una cosa curiosa és que els xiquets menuts són com els animals, quan alguna cosa els molesta dins la panxa la llancen fora i es queden tan panxos.

Als adults, "educats, socialitzats i civilitzats", ens consta més vomitar i traure el que ens molesta de dins de la panxa, o del cap i quan ho fem ens quedem fets pols.