Anit Biel fa forçar tant la situació al restaurant on estàvem sopant amb els amics que tan aviat ens vam menjar la rua que havíem demanat ens vam anar cap a casa amb la conseqüent plorera de Biel.
Tot havia anat la mar de bé. Vam estar a la fira, ens vam prendre un suc (jo i Pili cervesa) , uns "cheetos" i unes papes amb els amics i cap a les 20 h vam anar cap al bar per sopar. Tot anava bé fins que Biel va començar a agafar el saler i posar-se sal a la mà i menjar-se-la (ho va fer tres vegades després de dos avisos). Quan van traure el seu sopar (que ell s'havia demanat) va decidir -internament- que no anava a menjar-se'l. I així va ser. Va picar unes creïlles i es va menjar dos trossos de carn i prou. Damunt va posar en pràctica allò de parlar mal i fer quasi tot el que sap que no es fa. Es a dir, s'estava aprofitant que estàvem fora de casa i amb gent coneguda per provar-nos. I ho va aconseguir.
Conseqüència: que per a estar sopant en un bar i estar enfadat contínuament amb el teu fill millor ens anem cap a casa. Per enfadar-se no hi ha res millor que la casa de cadascú.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada