diumenge, de novembre 23, 2008

Cap a casa

Anit Biel fa forçar tant la situació al restaurant on estàvem sopant amb els amics que tan aviat ens vam menjar la rua que havíem demanat ens vam anar cap a casa amb la conseqüent plorera de Biel.

Tot havia anat la mar de bé. Vam estar a la fira, ens vam prendre un suc (jo i Pili cervesa) , uns "cheetos" i unes papes amb els amics i cap a les 20 h vam anar cap al bar per sopar. Tot anava bé fins que Biel va començar a agafar el saler i posar-se sal a la mà i menjar-se-la (ho va fer tres vegades després de dos avisos). Quan van traure el seu sopar (que ell s'havia demanat) va decidir -internament- que no anava a menjar-se'l. I així va ser. Va picar unes creïlles i es va menjar dos trossos de carn i prou. Damunt va posar en pràctica allò de parlar mal i fer quasi tot el que sap que no es fa. Es a dir, s'estava aprofitant que estàvem fora de casa i amb gent coneguda per provar-nos. I ho va aconseguir.

Conseqüència: que per a estar sopant en un bar i estar enfadat contínuament amb el teu fill millor ens anem cap a casa. Per enfadar-se no hi ha res millor que la casa de cadascú.